Mil i una històries queer

Lluny estàvem d’imaginar —quan vam decidir fa un any dedicar la nostra secció “La mirada de…” al cinema queer àrab i persa– que els esdeveniments geopolítics trasbalsarien completament aquesta regió del món, en particular Iran i el Líban. Els conflictes que pateix ja han provocat milers de víctimes i han deixat desprotegits milions de persones, entre les quals hi ha les seves comunitats LGBTIQ+. El nostre desig de posar el focus sobre aquestes últimes ve de lluny, perquè cada any són moltes les propostes que rebem de directores i directors libanesos, palestins, iranians o marroquins que parlen d’uns col·lectius molt actius malgrat els enormes desafiaments legals i socials a què s’enfronten diàriament. A gran part dels països àrabs i a l’Iran, pràcticament tot queda per fer perquè les persones LGBTIQ+ puguin gaudir d’un reconeixement legal i social. En molts d’ells, l’homosexualitat és il·legal i està penalitzada, i a l’Iran, Aràbia Saudita, Qatar, Iemen o els Emirats Àrabs Units, tenir relacions homosexuals pot suposar la pena de mort. A l’Iran —paradoxalment—, la identitat transgènere sí que està reconeguda, però només perquè es considera una malaltia que cal “guarir” mitjançant una operació de reassignació de gènere.

Tot i això, el cinema aconsegueix obrir-se camí per arribar fins a la nostra programació i parlar-nos —no obstant les seves inconcebibles dificultats— de les vivències, les històries, la creativitat i les esperances dels col·lectius àrabs i perses. Iran en particular, amb una extraordinària tradició cinematogràfica i malgrat un règim que avorreix l’homosexualitat, cada any produeix nombroses cintes que parlen de la vida quotidiana de les persones LGBTIQ+. Ho veiem a la potentíssima cinta The Crowd, que crida els anhels d’una joventut iraniana esgotada, martiritzada i que en reivindica la llibertat i la diversitat afectiva. De la diàspora LGTBIQ+ iraniana parla també On sera heureux.

Arriben així mateix cada any cintes admirables del Líban, un país que encapçala —no només per la seva llarga història de pont entre Orient i Occident, sinó pel fet que l’homosexualitat allà no és il·legal— el desenvolupament de comunitats queer àrabs dinàmiques i estimulades pels intercanvis constants amb la seva extensíssima diàspora. En aquest sentit, comptem de nou amb un director habitual de la programació del FIRE!!, el nostre estimat Hadi Moussally. Aquest any ens regalarà les últimes aventures del seu alter ego Salma Zahore —deliciosament excèntrica encara que feroçment lúcida sobre què significa ser gai en un país àrab—, a més de presentar altres cintes libaneses extraordinàries com Warsha, de Dania Bdeir, o Tea with Adonis, de Selim Mourad. Un altre director libanès, Omar Gabriel, serà present amb els testimonis de la seva sèrie A Letter to Myself, així com amb la seva extraordinària Don’t Take My Joy Away. I inaugurarem el festival amb una bellíssima cinta lèsbica marroquina, Bouchra, d’Orian Barki i Meriem Bennani, que juga amb l’animació per realçar magistralment els matisos del diàleg entre una mare i la seva filla sobre què és ser homosexual.

Són aquestes les mil i una històries queer que us oferim en aquesta edició del FIRE!!, amb l’esperança de contribuir, encara que sigui amb una petita flama, a una visibilitat més gran dels col·lectius LGTBIQ+ àrabs i perses.